10th Jun 2009

  1. Sign in
    1. Ja fa dies que et volia explicar l conte de les sabates vermelles. Me l’he repassat i jo no el recordava tan sàdic, així que no em dóna la gana que llegeixis el conte llarguíssim i bèstia, amb tots els respectes per Andersen.

      Doncs era una vegada una nena molt molt molt pobra que vivia en un poble amb la seva mare. Sempre anava descalça, perquè no podia comprar-se unes sabates, i a l’hivern portava uns esclops de fusta que li feien mal als turmells. Al poble hi vivia un dona gran (per ser políticament correcte) que amb unes cintes que tenia, li va fer unes sabatetes amb uns retalls de tela roja (no tinc gaire clar si era la viuda d’un sabater o si realment ella era sabatera...). Va estrenar aquestes sabatetes el dia que van enterrar la seva mare (s’havia mort, es clar...) tot i que no eren unes sabates de dol, però és que bàsicament no en tenia cap altres... Quan acompanyava el fèretre de la seva mare, va passar pel seu costat un cotxe amb una senyora gran i rica (quina sort!) que va sentir molta compassió i allà mateix i a l’instant va decidir fer una adopció precipitada. El cas és que aquesta dona com ja he dit, era gran, i més gran que es va fer (amb tots els problemes que sol comportar l’edat: osteoporosi, ceguera, sordera, hipocondria...). Pel dia que la Karen (petit detall, és la nena pobra de les sabates rojes) havia de rebre la confirmació, la dona va decidir que com que no tenia cap sabates que li anessin bé, anirien a comprar-ne unes. La Karen havia vist unes sabates vermelles precioses a la filla de la reina (ergo, la princesa) i se’n va enamorar. El dia que van anar a la sabateria les va tornar a veure i li van semblar precioses. Tot i que en teoria eren per anar a l’església, la dona estava més cega que jo (!!!!!!) i les hi va comprar igualment (com domino els pronoms). Ella va fer la confirmació i anava a l’església amb les sabates i tothom la mirava i ella estava tan pendent de les sabates i només existien les sabates... La senyora, quan ho va saber, li va prohibir que anés amb aquelles sabates a l’església. Un dia, entrant a l’església, hi havia un soldat vell que demanava almoina i et netejava les sabates (ja m’entens) i li va dir (amb molt mala llet, n’estic segura...) que eren molt bonics i que quan ballés vigilés que no li caiguessin. El cas és que va ser com una mena d’embruix... (no, si ja dic jo que els soldats i sobretot els soldats vells....) i quan va sortir la nena de l’església ell li va tornar a dir: “Boniques sabates de ball!”, i ella va començar a saltar i ballar. La dona li va treure les sabates i les va amagar en un armari, però no li va prohibir que anés a contemplar-los... (sí, jo les sabates sempre les miro...). I per aquelles dates, la dona va caure greument malalta i necessitava que la cuidessin dia i nit. La Karen ja ho feia, però resulta que feien un ball a palau i l’havien convidada, de manera que va pensar: “psss, s’ha de morir igualment... tant per tant... me’n vaig a ballar me gusta la gasolina” i se’n va anar a palau. Quan va intentar anar cap al fons de la sala, les sabates no la van deixar i se la van emportar bosc endins, on veia una mena de llum estranya que resulta que tornava a ser el soldat cabron que li va tornar a dir: “Boniques sabates de ball!”. Total que de cop es va sufocar molt i va tenir un atac de pànic, perquè no podia parar de ballar, i anava d’una banda a l’altra per cementiris i etc. I de cop li va baixar un àngel del cel que la va condemnar a ballar for evaaa an evaaa (les paraules textuals són fins que quedi arrugada i es converteixi en esquelet...) i anar a les cases on hi hagués nens vanitosos per fer-los agafar por (i després diuen que els àngels són bons i no tenen sexe.... doncs jo tinc clar que són uns malparits i que són homes!). El cas és que ballant ballant va arribar a la casa d’un botxí, que va intentar fer-se el milhomes. I ella li va dir que ja havia vist de tot i que li fes el favor de tallar-li els peus amb les sabates posades, que no se les podia treure... I ell els hi va tallar (perquè era molt bo...) Després d’això, li va fer uns peuets ortopèdics amb fusta i ella se’n va tornar al poble a viure en la misèria i la indignitat laboral de treballar només per un sostre i menjar (és que treballava per un mossèn i la seva dona (!!!)). Ahhh! Amb totes aquestes, la seva mare adoptiva ja s’havia mort també! I wn, bàsicament després d’uns atacs de pànic perquè veu els seus peus tallats ballant sols pel poble, li demana ajuda a Deu (sisi, el mateix que l’havia condemnada i a causa del qual s’havia tallat el peus...) i aquest l’absol en forma d’una mena de mort (mm... sí sí).

      Com que no domino gaire el tema religiós he fet el que he pogut xD

      Recordava el conte més encantador, jeje, sense peus tallats ni aquestes coses, però ja ho tenen aquests contes... al conte original, a la caputxeta se la cruspeixen sencereta i el llop fa un bon rot al final!!!!


      Molts besets princes!

More from savepollastres

  1. 11savepollastres
  2. 11savepollastres
  3. 1savepollastres
  4. 6savepollastres
  5. 3savepollastres
  6. 29savepollastres
  7. 28savepollastres
  8. 20savepollastres
  9. 14savepollastres
  10. 29savepollastres
  11. 17savepollastres
  12. 12savepollastres
  13. 4savepollastres